Goril·la de costa

Descripció

A causa de la proximitat genètica amb l'home, el goril·la de costa ha despertat, com la resta de pòngids, un gran interès, sobretot per estudiar el seu comportament, tant en captivitat com a la natura.

Malgrat que la taxonomia d’aquesta espècie és controvertida, clàssicament es distingeixen tres subespècies: el goril·la de costa (Gorilla gorilla gorilla), propi de la selva atapeïda del Golf de Guinea, a la qual pertanyen els exemplars del Zoo de Barcelona (així com el recordat goril·la albí Floquet de Neu); el goril·la de plana oriental (Gorilla gorilla graueri), pràcticament limitat al Parc Nacional del Kahuzi-Biega, al Zaire, i el goril·la de muntanya (Gorilla gorilla beringei), que habita una zona molt limitada dels volcans Virunga, entre Zaire, Uganda i Ruanda.

Actualment el seu nombre en estat natural no supera els 10.000 exemplars, del quals més de 9.000 són goril·les de costa.

La seva caça i comerç estan totalment prohibits i la més gran amenaça és la destrucció de la selva per introduir cultius, la caça furtiva i, darrerament, la mortalitat causada pel virus d’Ebola. Un estudi científic publicat a la revista Science l’any 2006 va concloure que havien mort més de 5.000 goril·les durant els recents brots del virus.

El goril·la de costa és exclusivament vegetarià i viu en grups familiars dirigits per un mascle dominant, que es caracteritza per presentar l'esquena argentada, de color blanquinós. La mida del grup pot variar entre 2 i 20 individus, i el formen com a mínim el mascle dominant, diverses femelles i les seves cries. Els mascles més joves sovint abandonen el grup quan arriben a la maduresa. Les femelles es traslladen a un altre grup abans de la reproducció, la qual comença als 8-9 anys d’edat. Tenen cura de les cries fins que tenen 4 o 5 anys d’edat, deixant un llarg interval entre naixements que explica que el ritme de creixement poblacional sigui tan baix, fent-los molt vulnerables a la caça furtiva.