Impala de cara negra

Descripció

L'impala és un antílop esvelt i àgil que habita a les sabanes arbrades i les regions arbustives de bona part d'Àfrica oriental i del sud. El seu pelatge és de color lleonat, amb la part ventral i les natges blanques, i la cua de color blanc i amb una línia negra que la travessa longitudinalment. Aquesta cua li serveix de senyal de comunicació, doncs quan un exemplar detecta un perill, la mou nerviosament d'un costat a l'altre i adverteix als altres membres del ramat.

Extremament àgil, quan fuig dels depredadors (lleopards, licaons, guepards, hienes i lleons) ho fa corrent i fent salts de fins a 9 m de longitud i 3 m d'alçada.

S'alimenta d'herba, llavors, borrons i, sobretot, de fulles d'acàcies i de diferents tipus d'arbustos i és una espècie gregària que forma dos tipus d'agrupacions: ramats de femelles, joves i cries dirigides per una femella experimentada i ramats formats exclusivament per mascles adults i subadults.

Durant l'època de reproducció, cada mascle se separa dels altres i defensa un territori propi, d'entre 10 i 60 hectàrees, que ocupa any rere any mentre no és vençut per cap altre contrincant. Els grups de femelles es desplacen d'un territori a l'altre, i els mascles intenten retenir-les a l'interior del seu prou temps com per poder-les cobrir, alhora que lluiten i expulsen qualsevol altre mascle que aparegui.

En les lluites utilitzen les llargues banyes espiralades de fins a 92 cm de longitud i en forma de lira que els distingeix de les femelles.

De les tres subespècies d'impala que existeixen, al Zoo de Barcelona es troba l'única que es troba avui en greu perill d'extinció, l'impala de cara negra, que es caracteritza per tenir unes franges negres longitudinals a la cara, que li donen el nom, i que viu tan sols al sud d'Angola i el nord de Namíbia.

De fet, no queden més de 2.500-3.000 exemplars en llibertat, la major part dels quals es troben a l'interior dels parcs nacionals d'Iona (Angola) i Etosha (Namíbia).

En captivitat tampoc és una espècie nombrosa, ja que fins el moment tan sols han viscut exemplars d'aquesta subespècie en quatre zoològics del món: San Diego (EEUU), Pretòria (República de Sud-àfrica), Lisboa (Portugal) i Barcelona.

Donat el petit nombre d’exemplars que existeixen en captivitat, no existeix una EEP d’aquest animal, encara que el Zoo de Barcelona participa, juntament amb els Zoos de Lisboa i Pretòria, en un programa coordinat de registre i control dels pocs individus captius.