Pitó verd

Descripció

Aquesta bonica serp pot arribar als 1,8 metres de llargària. De costums arborícoles, té la cua prènsil. És de color verd brillant amb una línia vertebral sovint discontínua de color blanc o groc. Poden haver-hi taques del mateix color repartides per tot el cos. En algunes ocasions poden trobar-se individus totalment blaus (cianomorfs), tot i que és més habitual que en la majoria dels casos només hi hagi taques d’aquest color repartides irregularment pel cos. La punta de la cua és molt prima i de color blau, mentre que la part ventral és de color crema o groc brillant.

Els exemplars juvenils presenten colors diferents als adults, grocs llimona, taronja viu o vermell teula, I tenen la línia vertebral més marcada i contínua. A una mateixa posta poden haver-hi cries de diferents colors. La coloració juvenil es mantindrà aproximadament uns tres anys amb una lenta transició cap al color verd de força setmanes.

El cos és de secció triangular, amb el cap clarament diferenciat del tronc. Presenta unes dents que assoleixen un gran tamany i que es troben corbats fortament cap enrere. Són molt característiques les fossetes termorreceptores que es troben a les escates supralabials. Les pupil•les són verticals i el color de l’iris marró.

Aquesta espècie ha experimentat un exepcional exemple de convergència evolutiva amb la boa esmeralda Corallus caninus. Ambdúes comparteixen un hàbitat i una forma de vida pràcticament iguals, i per tant, la seva aparença és molt semblant. No obstant, existeixen diferències significatives entre elles, com les fossetes termorreceptores, que són molt més prominents a la boa, ocupant tota la mandíbula superior, mentre que a la pitó només ocupen les escates supralabials anteriors. A més, les boes pareixen les cries ja desenvolupades, mentre que la pitó verda pon ous.

Habita a les selves, boscos monzònics i espessors de bambú de la seva àrea de distribució, que engloba Nova Guinea, el nord d’Austràlia i algunes illes adjacents del grup de les Aru, Shouten i Salomó.

És molt característica la postura que acostumen a adoptar quan descansen, completament enrotllades sobre una branca i el cap descansant sobre el cos.

S’alimenta de rossegadors, ocells i rat-penats als que acostuma a sorprendre amb un ràpid atac. La serp queda subjecta a la branca durant l’atac mitjançant la seva cua forta i prènsil. És una espècie ovípara, amb postes a terra de 11 a 25 ous.

És una espècie encara comuna en bona part de la seva área de distribució.