Biografia

Alimentació

Floquet de Neu, com tots els goril·les, era herbívor i s’alimentava bàsicament de fruita i verdura de temporada. Al Zoo se li subministraven quatre àpats diaris compostos per fruites, verdures i hortalisses de temporada i alfals. Per completar la dieta, a l’esmorzar se li afegia pinso especial per a primats. A més, se li donaven batuts proteics, un ou dur i pa sec dos cops per setmana; formatge fresc un dia a la setmana, i iogurt, al qual Floquet era molt afeccionat, tres vegades a la setmana. També, li agradaven molt, els fruits secs.

Mides

En els últims temps, el pes de Floquet estava al voltant dels 100 kg, però havia patit obesitat. Així, l’any 1997 pesava més de 190 kg i se’l va sotmetre a un règim específic per baixar de pes. De tota manera, en Floquet, amb 163 cm d’alçada i un pes mig de 145 kg, no va ser mai un mascle corpulent.

Altres mides:

1. - Perímetre del cap: 87 cm.
2. - Superfície de la planta del peu: 33 cm.
3. - Superfície de la mà (de l’extrem del dit central fins a l’extrem inferior de la palma): 23 cm.

L’1 d’octubre de 1966, un grup de propietaris de finques van matar un grup de goril·les que es menjaven els seus conreus de plàtans i cafè a la selva d’Nko, a la província de Riu Muni, Guinea Equatorial (aleshores Guinea Espanyola). Entre els cossos van trobar una cria de goril·la totalment blanca encara agafada amb força al cos de la seva mare.

Un dels camperols-caçadors, Benito Manié, la va portar a casa seva preveient les possibilitats comercials de la cria, a la qual va anomenar Nfumu Ngui (goril·la blanc, en llengua fang). Quatre dies més tard li va vendre al professor Jordi Sabater Pi, aleshores conservador del Centre d’Experimentació Zoològica d’Ikunde de l’Ajuntament de Barcelona com a dependència del Zoo de Barcelona, per unes 15.000 pessetes.

La cria albina pesava 8,75 kg i tenia la dentadura de llet completa, i, per tant, es va calcular que tenia entre 2 i 3 anys.

El goril·la blanc va passar un mes a Ikunde en procés d’adaptació. Durant aquest temps, el professor Sabater va comunicar la troballa al professor Arthur Riopelle, director del Centre Regional del Delta per a la Investigació dels Primats de la Universitat de Tulane, a Nova Orleans (EUA). Sabater havia col·laborat en els estudis de camp de Riopelle sobre goril·les a Rio Muni.

Al seu torn, Riopelle va comunicar el descobriment a la National Geographic Society, que patrocinava els seus estudis sobre goril·les, i aquesta va decidir enviar a Ikunde el professor Riopelle i un membre de la redacció de la revista, Paul A. Zahl, per conèixer l’excepcional animal i fer-ne un reportatge fotogràfic.

La cria de goril·la es va adaptar bé a la vida en captivitat i al tracte amb humans i va ser enviada al Zoo de Barcelona, on va arribar l’1 de novembre de 1966. Un mes després, al desembre, es va presentar a la premsa local, però sense especificar-ne el nom.

El març de 1967, Riopelle i Zahl van publicar un article sobre el goril·la a la revista del National Geographic titulat Snowflake, the world’s first white gorilla. El nom assignat a l’animal per Riopelle i Zahl va arrelar i el goril·la va passar a anomenar-se Snowflake; Copito de Nieve, en castellà, i Floquet de Neu, en la traducció catalana. Aquest reportatge va donar fama mundial al goril·la.

Durant els seus primers 11 mesos d’estada a Barcelona, Floquet va viure al pis de l’Eixample del doctor Roman Luera, aleshores veterinari del Zoo. La seva dona, Maria Gracia, es feia càrrec de cries de ximpanzés, goril·les i altres primats i era coneguda al Zoo com mamà goril·la. En aquells moments, la manca d’instal·lacions i el desconeixement de tècniques eficaces de cria feia que molts animals acabats de néixer haguessin de ser “criats a mà” per humans. Com a orfe, es va considerar que la cria de goril·la albina necessitava l’atenció i l’afecte d’una mare adoptiva per garantir el seu correcte desenvolupament físic i psíquic. Aquesta atenció especial i la popularitat que va aconseguir des de petit van influir en el seu caràcter i el van convertir en un animal segur i dominant.

Durant el temps d’estada a casa dels Luera, Floquet va anar de vacances amb la família al Montseny i a Menorca.

De petit, Floquet va compartir jocs i aprenentatges amb un altre goril·la mascle anomenat Muni, que havia arribat al Zoo en les mateixes dates que Floquet i que va morir l’any 1976. Aviat, però, es va decidir que compartís instal·lació amb una femella anomenada Ndengue, que sempre va ser la seva favorita. El Zoològic va intentar emular les condicions de vida en societat que Floquet hagués tingut a la natura, integrat en un grup, i després de dos anys de convivència amb Ndengue, els dos goril·les es van ajuntar amb dues femelles i un mascle més. Floquet es va erigir com a mascle dominant del grup.

En Floquet ha estat sempre el líder del seu grup, que en els últims temps incloïa una de les seves filles, Virunga; una femella jove procedent d’un decomís anomenada Coco, i les seves nétes Nimba, Batanga i Muni.

En Floquet és el primer cas conegut d’albinisme en goril·les. Fins a la seva arribada a Barcelona, només es tenien notícies de tres primats albins: un mico caputxí a Veneçuela, una mona aranya a un Zoo de Colòmbia i una mona rhesus al Zoo de Nova Orleans, així com de goril·les amb taques més o menys grans per falta de pigmentació cutània. El professor Sabater Pi, per exemple, té fotografies d’un goril·la amb els braços blancs.

En llibertat, a la selva d’Nko (Guinea Equatorial), les probabilitats de supervivència de Floquet de Neu haguessin estat minses a causa del seu albinisme, ja que li provocava dificultats físiques (de visió, hipersensibilitat cutània als raigs solars, etc.) que li haguessin complicat la vida quotidiana: recerca de menjar, desplaçament per la selva, etc.

L’albinisme, del llatí “albus” (blanc), es produeix per la manca de melanina a les cèl·lules que donen la pigmentació de la pell i els ulls, i que fa que els albins, com ara Floquet, tinguin una pell rosada i molt sensible al sol, els ulls blaus, dificultats de visió a causa d’un desenvolupament anormal de la retina i dels patrons de les connexions dels nervis que van de l’ull al cervell i moviments ràpids dels ulls (nistagmus).

L’albinisme de Floquet és equiparable al tipus d’albinisme més freqüent en humans, l’albinisme oculocutani (OCA), subtipus 1A, causat perquè l’enzima tirosinasa queda totalment inactivada en el teixit cutani i ocular i provoca una especial sensibilitat als raigs ultravioleta solars.

L’albinisme és un tret hereditari de caràcter recessiu, per tant, per tenir fills albins cal que el pare i la mare siguin portadors de com a mínim un al·lel.

En el cas de Floquet, sempre ha estat aparellat amb femelles no albines i per tant, la probabilitat de tenir descendents albins és baixa. Tots els seus fills, però, sí que han heretat del pare un al·lel recessiu.

Floquet va ser un animal sa que mai havia necessitat intervencions anestèsiques. De petit, únicament havia patit diversos quadres de varicel·la. L’any 1996, però, se li van detectar problemes de pell caracteritzats per l’envermellien de la pell i l’aparició d’ulceracions a diverses parts del cos i se li va realitzar un reconeixement veterinari exhaustiu (biòpsia, estudi ecocardiològic, extracció de sang i examen dental), que va diagnosticar una eritrodèrmia provocada pel sol. El seu estat de salut era bo en general donada la seva avançada edat (tenia 33 anys i l’esperança de vida mitjana de goril·les mascles en captivitat està en 40-45 anys).

Al gener de 1999 es va observar que havia perdut més d’un 20% de volum corporal i es va fer una revisió d’urgència amb proves analítiques completes, estudis radiològics de tòrax, ecografies de ronyó, fetge, melsa pròstata, tiroides, palpació general i rectal i examen general. Es van descartar malalties específiques i es va diagnosticar caquèxia senil (pèrdua progressiva i irreversible de massa corporal a conseqüència de l’edat). Des d’aleshores, es van introduir suports nutricionals addicionals a la seva dieta.

Al setembre de 2001, es va fer una nova revisió i un tractament quirúrgic d’una úlcera detectada en el pectoral dret d’aproximadament 3,5 cm de diàmetre. Es tractava d’un carcinoma de cèl·lules escamoses poc diferenciat (CCE), un tumor de caràcter maligne associat a un tipus de càncer de pell que s’acostuma a desenvolupar en les capes superiors de l’epidermis i apareix freqüentment en les àrees del cos exposades al sol. També se li va fer una revisió oftalmològica i es van detectar cataractes.

El mes de maig de 2002 es va fer una revisió en què es va extirpar el carcinoma del pectoral dret i es van operar les cataractes de l’ull dret (les de l’esquerra es van operar l’any 2003). Al novembre, es va tornar a extirpar la massa tumoral de l’axil·la i es va comprovar que el càncer de pell s’estava estenent. Es va decidir no intervenir novament perquè l’operació seria massa dolorosa i la recuperació de la ferida seria pràcticament impossible. Es va instaurar un tractament poc agressiu a base d’antibiòtics, antidepressius i un producte antitumoral poc invasiu destinat a mantenir la qualitat de vida de Floquet.