Hiena tacada

Crocuta crocuta

De distribució exclusivament africana, el seu hàbitat són les sabanes i altres espais oberts de bona part del continent, així es localitza d'una manera més o menys continuada des del sud del Sàhara fins a Namíbia i el nord de la República de Sud-àfrica, excepte en deserts i en les selves tropicals de la conca del riu Congo.

Programa de Cria

ESB_Zoo_Captura

Hàbitat Natural

Malgrat que és coneguda principalment pels costums carronyaires, la hiena tacada és un poderós depredador que caça en grup i és capaç de capturar preses de grandària considerable. L’àrea de distribució abasta bona part d’Àfrica al sud del Sàhara, on ocupa tota mena d’hàbitats excepte les selves denses i els deserts.

Hiena tacada hàbitat
  • Distribució / Resident
  • Reproductor
  • Hivernant
  • Subespècies

Grau de risc

  • Extinta
  • Extinta en estat salvatge
  • En perill crític
  • En perill
  • Vulnerable
  • Gairebé amenaçat
  • Preocupació menor
  • Dades insuficients
  • No avaluada
Preocupació menor

Taxonomia

Classe
Mammalia
Ordre
Carnívora
Família
Hyaenidae

Característiques físiques

45 - 85 kg
Birth Weight: 900 - 1200 g
125 - 160 cm
més de 40 anys en captivitat

Biologia

Habitat
Sabana
Vida social
Gregària
Alimentació
Carnívora

Reproducció

Gestació
110 - 115
Dies
Cria
1-4, normalment 2

Descobreix com són

Biologia

Descripció

La hiena tacada, amb un pes que pot superar els 80 kg, és l'espècie de mes grandària dels hiènids, una família de l’ordre dels carnívors que es caracteritza per tenir les extremitats anteriors lleugerament més llargues que les posteriors, un musell curt i gruixut, ulls i orelles grans, unes mandíbules poderoses i uns queixals forts i desenvolupats que indiquen l’alimentació carnívora. En el cas de la hiena tacada, estan especialitzats per poder triturar ossos grans i esquinçar teixits durs que altres grans carnívors no poden menjar ni digerir.

Hàbitat

Ocupa tota mena d’hàbitats excepte les selves denses i els deserts.

Alimentació

Molt adaptables i oportunistes, poden menjar des de llebres, rèptils i ous d’estruços fins a facoquers, impales i joves girafes, búfals o hipopòtams, encara que les preses preferides són les gaseles, les zebres i els nyus

Reproducció

Una característica destacable de l’espècie és que l’aparença dels dos sexes és molt semblant, curiosament fins i tot la dels òrgans genitals, ja que el clítoris de les femelles està tan desenvolupat que sembla un penis i a més presenta una bossa que recorda l’escrot dels mascles. És per aquesta raó que molts pobles africans creuen que les hienes són animals hermafrodites.

 

Les hienes tacades no són reproductors estacionals i es poden reproduir en qualsevol moment de l'any, encara que ho fan més sovint durant l'estació humida. La gestació pot variar considerablement, encara que la mitjana és de 110 dies, i la ventrada sol estar formada per dues cries, encara que ocasionalment s'han registrat casos de tres cries o fins i tot quatre.

Conducta

Viu en grups familiars constituïts per fins a una trentena d'exemplars, que solen estar liderats per una femella adulta. En alguns llocs especialment rics en preses potencials, com el cràter del Ngorongoro, a Tanzània, es poden arribar a formar grups de més de vuitanta animals. Aquests clans més o menys emparentats defensen el seu territori davant d’altres clans de hienes marcant els límits amb les secrecions de les glàndules anals, l’orina i els excrements.

 

D'hàbits nocturns o crepusculars, els caus subterranis són excavats per elles mateixes o aprofitant i engrandint els dels porcs formiguers i altres animals excavadors. Com a espècie social que és, emet tota una sèrie de variades vocalitzacions, la més coneguda de les quals és una mena de lladruc repetitiu que recorda vagament el riure humà.

 

Malgrat la imatge que des de sempre s’ha transmès d’aquesta espècie, un animal que es limita a menjar les despulles que pot rapinyar als autèntics caçadors de la sabana com són lleons, guepards o lleopards, tots els estudis de camp duts a terme en el seu hàbitat natural demostren que gairebé el 70% de les preses són capturades per aquests predadors intel·ligents que cacen en grup i que, en moltes ocasions, són espoliades pels mateixos lleons, que s’aprofiten de les habilitats cinegètiques de les hienes.

Estatus i programes de conservació

Encara habitual en determinades àrees de la seva extensa àrea de distribució, les poblacions es troben avui en regressió en moltes regions a causa de la persecució directa de l’ésser humà, que l’extermina a trets, amb trampes o fins i tot utilitzant verins.

 

El motiu d’aquesta persecució és que està considerada un flagell per al bestiar domèstic, que sovint és atacat per les hienes, així com un seriós competidor per a la caça de la fauna salvatge. Aquests conflictes, però, es donen com a conseqüència de la mateixa pressió humana, ja que la pèrdua d’hàbitat natural causada pels assentaments humans i les activitats agrícoles i ramaderes és la que provoca la disminució de la densitat de les espècies salvatges consumides per aquest actiu depredador.

 

De fet, en l’actualitat només es mantenen poblacions nombroses d’aquest animal a l’interior de les reserves, als parcs nacionals i en altres zones protegides del continent africà.