Monstre de Gila
Aquest llangardaix posseeix unes glàndules verinoses situades a la mandíbula inferior, amb canalitzacions cap a les dents, que són estriades per facilitar l’entrada del verí a la ferida de la víctima. És per això que el monstre de Gila mossega amb força les preses. Rarament pot arribar a ser mortal per a l’ésser humà.
Passa la major part de l’any inactiu, amagat en forats, sovint caus abandonats. A l’estiu surt a cercar parella i ho aprofita per menjar al màxim acumulant greix a la cua, la qual cosa li permet sobreviure tot l’hivern.
Programa de Cria
Hàbitat Natural
El nord de Mèxic i el sud-oest dels Estats Units.

- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Biologia
Aquest llangardaix, malgrat el que podria suggerir el seu nom, no és un animal enorme i ferotge, sinó un llangardaix rabassut, de pell rugosa, cua gruixuda i potes curtes, amb unes llampants taques grogues o taronges sobre el fons negre.
Habita deserts i muntanyes rocoses àrides de fins a 1.500 metres d'alçària.
S’alimenta de petits vertebrats, ous, cucs, insectes i animals morts.
Les femelles del monstre de Gila ponen de dos a quinze ous, normalment entre els mesos de juliol i agost. El període d'incubació varia segons la temperatura, però acostumen a néixer cap al mes de maig.
Les cries fan de 12 a 18 cm en néixer, pesen al voltant dels 35-40 g i aconsegueixen la mida d'un adult en un o tres anys, dels vint que poden arribar a viure.
Les altes temperatures i l’escassa humitat que suporta en el seu àrid medi fa que sigui un animal d’hàbits principalment crepusculars i nocturns que acostuma a passar la major part del temps amagat en forats que excava a terra. De fet, passa la major part de l’any inactiu, amagat al cau. A l’estiu surt a cercar parella i ho aprofita per menjar al màxim, així acumula greix a la cua, la qual cosa li permet sobreviure tot l’hivern.
Posseeix unes glàndules verinoses situades a la mandíbula inferior, amb canalitzacions cap a les dents, que són estriades per facilitar l’entrada del verí a la ferida de la víctima. És per això que el monstre de Gila mossega amb força les preses. Rarament pot arribar a ser mortal per a l’ésser humà. Detecta la presència de les preses per l'olfacte, que té molt desenvolupat, i també pel gust, servint-se de la llengua com d'un detector eficaç.
La pèrdua i degradació del seu hàbitat per l’agricultura, la ramaderia i la urbanització han minvat les poblacions i l’han fet escàs a moltes zones on fa poc temps era abundant, per aquesta raó la UICN en la seva llista vermella d’animals en perill d’extinció la cataloga com a Gairebé Amenaçada.
El Parc Zoològic de Barcelona participa en l’EEP de l’espècie i ja ha aconseguit que es reprodueixi a les seves instal·lacions.